La Ruta del Cister es situa a les comarques catalanes de : Alt Camp, Conca del Barberà i l’Urgell i compren tres monestirs cistercencs:
El de Santa Maria de Vallbona (a Vallbona de les Monges, a l’Urgell)
Fundat a la primer meitat del segle XII, és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. L’església constitueix un clar exemple de transició romànic-gòtica. La planta de creu llatina consta d’una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d’un estil diferent: àrab, romànic i gòtic. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV).
Inicialment eren unes agrupacions mixtes d’ermitans que amb el temps es convertirien en cenobites que s’organitzaven en forma de comunitat doble. El seu fundador fou Ramon de Vallbona, i observaven la Regla de sant Benet. La primera documentació és de l’any 1157. L’any 1172 s’hi incorporen un grup de monges provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l’abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190. El 1175 els homes es traslladaren al Montsant restant la comunitat exclusivament femenina.
Ben aviat aquest cenobi cistercenc es veié afavorit pels comtes reis del casal de Barcelona. L’any 1177 el rei Alfons I va concedir al monestir un important privilegi de protecció dels seus béns i d’immunitat jurisdiccional. També fou en aquests inicis un recer de filles de la noblesa, implicant també la recepció de substancioses donacions d’alous, propietats i deixes testamentàries. N’han quedat constància de les donacions fetes per Ermengol VII d’Urgell i el seu senescal Gombau de Ribelles, de Bernat de Caldes, Ramon de Torroja, Guillem d’Anglesola i Guillem I de Cardona, entre d’altres.
L’any 1198 i 1200, el papa Innocenci III els atorgà diplomes d’immunitat i protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i assegurava la seva independència envers l’episcopat.
També va atreure l’atenció dels reis catalano-aragonesos, sobretot des que la reina Violant d’Hongria, segona esposa de Jaume el Conqueridor, l’elegia per ser enterrada el 1253, igual que la seva filla Sança. Mare i filla foren transportades a Vallbona el 1275.
El de Poblet (al municipi de Vimbodí i Poblet, a la Conca de Barberà)
El Reial Monestir de Poblet va ser fundat el 18 d’agost de 1150 quan Ramon Berenguer IV va donar a l’abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà perquè hi establissin un monestir cistercenc.
El 1153, un cop conquerits els últims reductes sarraïns de Catalunya (Prades i Siurana de Prades), dotze monjos van prendre possessió de les terres i van començar la construcció del monestir el 1166, sota la protecció del rei Alfons el Cast.
Aquest monarca va fer nombroses donacions per a les obres i fou una peça clau per al futur prometedor del monestir, fins al punt que va decidir ésser enterrat a Poblet i, a la seva mort, va lliurar al monestir la seva corona reial i les terres reials de Vinaròs i Palomera (Lleida).
El seu nét, Jaume el Conqueridor, va continuar engrandint el monestir. El 1232 va revocar la seva decisió prèvia de ser enterrat a Sixena (Aragó) –lloc de sepultura del seu pare Pere el Catòlic– i va optar per Poblet.
Va morir quan viatjava des del regne de València cap al monestir per ingressar-hi com a monjo. El Libre dels feyts del Rey En Jacme, crònica del regnat del monarca, acaba amb aquestes paraules: E, a en tant, par alguns dies, com nós haguéssem en cor d’anar a Poblet, e de servir la Mare de Déu en aquell llogar de Poblet, e fóssim ja partits d’Algezira, e fóssim en València, en nós cresqué la malaltia: e plagué a Nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem.
En el seu testament, va lliurar al monestir cinc mil morabatins, la seva cinta d’or, vuit-cents kg en coberts de plata, pedres precioses i anells, i la seva capella oratòria personal. A més, va fer-li donació de moltes possessions, viles i castells, en part fruit de les seves conquestes.
Ponç de Copons, abat de Poblet entre el 1316 i el 1348, promou importants remodelacions al monestir i en aquest període es construeix el cimbori (anterior a 1339), les voltes de la nau del sud i les capelles orientades al nord de l’església. Han quedat traces d’aquelles transformacions amb la presència del seu emblema un copó[1].
El rei Pere el Cerimoniós va fer-hi sovintejades estades, el va protegir i enriquir i va concebre la idea de convertir-lo en símbol de la dinastia i del mateix estat. Amb aquesta intenció, el va fortificar, aixecant-hi muralles amb dotze torres de defensa i portals de fàcil protecció, i va tenir la ferma voluntat d’acabar definitivament les obres de construcció del cenobi. Va regalar la seva col•lecció de llibres d’història a la biblioteca del monestir, amb la condició que s’esculpís a la paret el seu escut amb les armes reials i un rètol que digués: Aquesta és la llibreria del rei En Pere III. Va decidir enterrar-s’hi i fer-ne el panteó oficial dels reis de la Corona d’Aragó, i va sol•licitar als millors escultors dels seus regnes que esculpissin les tombes, un projecte que va seguir personalment de prop durant tot el seu llarg regnat.
El seu fill Martí l’Humà també va residir sovint al monestir, fins al punt que s’hi va fer construir un edifici oficial, actualment conegut com Palau del Rei Martí, situat a l’entrada del recinte emmurallat, vora la monumental Porta Reial.
Els reis de la dinastia Trastàmara també van cedir privilegis a Poblet i van fer-li nombroses donacions. Així, el rei Ferran d’Antequera va visitar Poblet diverses vegades i va recordar-se’n en el seu testament.
El seu fill, Alfons el Magnànim, va enviar des de Nàpols dos cofres amb ornaments per a l’església i va atorgar-li una assignació anual de cent florins d’or per a misses.
El rei Joan II féu enterrar el seu fill, Carles de Viana, a Poblet, així com les seves esposes. En quedar vidu per segona vegada, va donar al monestir cent sous anuals per celebrar una missa perpètua, i en el seu propi fastuós enterrament, es van haver d’empenyorar les seves pròpies joies.
Fou l’última sepultura reial a Poblet, ja que el seu successor, Ferran el Catòlic, ja no està enterrat al monestir. Tot i això, el Rei Catòlic fou un gran benefactor del monestir i, el 1509, li féu donació perpètua del Santuari del Tallat com a priorat.
A imitació dels reis, la noblesa catalana també va fer donacions al monestir i, en un bon nombre de casos, va decidir enterrar-s’hi. Entre les nissagues nobiliàries que van tenir el panteó familiar a Poblet destaca la dels Cardona, que a l’època moderna van exercir de patrons del cenobi.
Al llarg dels segles, Poblet fou un important nucli de poder temporal, protegit tant pels reis de la Corona d’Aragó com pels nobles catalans, que actuà com a autèntic castell protector de la zona i com a potent senyor feudal fins la fi de l’Antic Règim. Exageradament, però també significativament, es deia que el seu abat podia desplaçar-se des dels Pirineus fins a València sense sortir dels propis dominis.
En efecte, gràcies a les donacions de reis i nobles, el cenobi va arribar a tenir, en el seu moment de màxima esplendor (segles XIV i XV), jurisdicció sobre set baronies i setanta pobles, i facultat per nomenar batlles d’una desena de viles. A més, Poblet va arribar a tenir una certa influència i pes polític, destacant-se el abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver de Boteller, els quals foren presidents de la Generalitat als segles XV i XVI. Poblet també fou un focus de cultura, amb una rica biblioteca, engrandida pels monarques i pels Cardona (Pere Antoni d’Aragó), i un escriptori per a la còpia de llibres. D’entre els volums que van sortir d’aquest escriptori destaca el manuscrit més antic dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l’abat Copons el 1343.
El 1809 el monestir fou saquejat pels francesos i el 1811 confiscat, però el 1813 els monjos s’hi va poder reinstal•lar.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), els ancliclericals saquejaren el monestir, que va quedar considerablement danyat, i es van cremar els altars, el cor del segle XVI, l’orgue, les sagristies, l’aixovar sagrat, les imatges i els bancs de fusta; les tombes reials, en canvi, es van respectar. El Palau de l’Abat Copons i les granges dependents del monestir foren saquejades. Tanmateix, el govern liberal va exceptuar Poblet de la desamortització.
La fi del duríssim període ancliclerical del Trienni i l’inici de la Primera Guerra Carlina, el 1834, es van culminar amb nous atacs als béns de l’Església, que havia pres partit en bloc pels carlins. Poblet no fou una excepció. El 1835 es produí l’exclaustració dels 70 monjos que llavors hi havia, que fou seguit per la desamortització de tots els seus béns, fet que comportà el saqueig total del monestir, literàriament interpretat més tard per Àngel Guimerà en un cèlebre poema. Aquest cop, però, els saquejadors van buscar els tresors que creien amagats pels monjos al monestir i, finalment, van trencar les parets laterals dels sarcòfags a la recerca de les suposades joies reials. D’aquesta manera van quedar escampades pel terra de l’església les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I i les esposes d’aquests últims. Altres tombes també van ser obertes, però els cossos no van ser extrets dels sarcòfags.
Fins dos anys més tard (1837) no fou concedit permís al rector de l’Espluga de Francolí, Antoni Serret, per recollir les restes escampades dels monarques catalans. Ell i els seus col•laboradors les van embolicar i les van traslladar en carro fins a l’església de l’Espluga, on es guardaren juntament amb les d’una vintena més de membres de la casa reial d’Aragó.
El 1841, davant l’espoli i saqueig imparable de Poblet, principalment per la gent dels pobles del voltant, Josep Criviller i Mn. Serret van rescatar els cossos que encara descansaven a les tombes, entre els quals els d’Alfons el Cast i Ferran d’Antequera.
L’ajuntament de l’Espluga de Francolí va decidir col•locar les restes en caixes; les de Jaume I foren dipositades en una caixa de fusta de noguera i la resta en set caixes de pi. La ciutat de València va intentar aconseguir la custòdia de les despulles de Jaume I, però el 1843 van ser traslladades a la catedral de Tarragona, on es construí un monument funerari per al Conqueridor.
Les despulles de Jaume I cobertes amb el Penó de la Conquesta de València, en l’acte de retorn a Poblet l’any 1952
El monestir fou saquejat a consciència, convertit en pedrera dels pobles pròxims i a mercè de qualsevol que s’hi acostés. La Comissió de Monuments de la Província de Tarragona, a la competència de la qual fou lliurat definitivament el 1857 lluità aferrissadament per la conservació de Poblet, amb migradíssims mitjans i encarant les ànsies de rapinya (emparades pel funcionariat local i pel mateix governador civil). La situació arribà, durant les dècades següents, fins a la concessió de llicències per a recerca de suposats tresors amagats pels monjos, facilitades per les llegendes que corrien, que tenien l’origen en el fabulós esplendor antic del cenobi; llicències que encara es van haver d’enfrontar el 1927. Els governs espanyols es van mostrar greument negligents amb la protecció del monument, a diferència del que es va fer amb altres panteons reials castellans. De fet, Poblet no va ser reconegut com a ‘monument nacional’ fins a 1921, després de la visita del Rei Alfons XIII, qui referint-se a l’estat de conservació del monestir declarà que era “una vergonya nacional” i es va comprometre a promoure la seva restauració.
Poblet va viure en aquesta situació de protecció incerta durant gairebé un segle, amb obres de consolidació i poc més. Però el clam pel redreç d’aquest estat de coses, com a símbol històric i nacional que era el cenobi, va ser creixent entre una part de la intel•lectualitat, fins que el 1930 començà la restauració en ferm amb el patrocini del Patronat de Poblet, presidit per Eduard Toda i Güell, autèntica ànima de la recuperació del monestir. El 1935 van tornar a Poblet les suposades restes mortals del príncep Carles de Viana. El 1940, després de llargues negociacions interrompudes per la Guerra civil, s’hi va reinstal•lar una comunitat de monjos cistercencs, els primers des de feia 105 anys. El 1945 es creà la Germandat de Poblet i, finalment, les despulles de Jaume el Conqueridor i dels altres monarques van retornar-hi el 4 de juny de 1952, després de la restauració dels sepulcres efectuada per Frederic Marès sota patrocini del govern espanyol.
La dictadura franquista va explotar aquesta restauració, fins al punt que el mateix Franco va presidir la cerimònia de retorn de les despulles reials, i va atreure per això l’atenció dels grups de la resistència antifeixista, que van intentar infructuosament emparar-se de les despulles de Jaume I amb la intenció de dipositar-les al monestir nord-català de Sant Miquel de Cuixà com a protesta.
Els reconeixements recents, indicats al principi, coronen un llarg procés de restauració, que ha continuat sense pausa fins a recuperar pràcticament totes les instal•lacions.
El de Santes Creus (a Santes Creus, dins el municipi d’Aiguamúrcia, a l’Alt Camp).
El monestir de Santes Creus és una de les joies de l’art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d’Aiguamúrcia (Alt Camp). Actualment és l’únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica.
La primera etapa de construcció del monestir es perllongà durant 100 anys, i s’inicià amb el mandat del primer abat del país, Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), considerat l’abat fundador del monestir de Santes Creus. L’abat aprovà els plànols de l’edifici dins el més pur estil arquitectònic cistercenc, a semblança del monestir del qual procedia, el de la Grand Selva.
El 1168 es comencen a bastir les principals dependències monacals. La nova església es comença el 1174. L’any 1191 es posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l’any 1211, en temps de l’abat Bernat d’Àger, es cobreix l’absis. L’església s’acaba el 1226, l’hospital de Sant Pere s’hi bastí l’any 1229; l’any 1302 fou posada la primera pedra del refetor del claustre –avui desaparegut -, i l’any 1313 fou començat el claustre anterior i finalitzat l’any 1341, obra de Reinard de Fonoll, arquitecte anglès.
Aviat els monjos iniciaren una política d’expansió territorial a una i altra banda de l’eix del riu Gaià, adquirint terres a la Marca del Penedès, al Tarragonès, a l’Alt Camp, a la Segarra, a l’Urgell, i l’Anoia, i altres llocs més allunyats del monestir, com al Baix Ebre, Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental.
A mitjan segle XIII la monarquia catalana interfereix en la ritme de l’abadia mostrant un interès per la mateixa que alhora pertorba la senzillesa de la vida monàstica cistercenca i engrandeix el complex monacal amb construccions noves i valuoses. És època de l’abat Sant Bernat Calvó (1226-1233), conseller de Jaume el Conqueridor (1213-1276), a qui va acompanyar en les conquestes de Mallorca i València.
Un impuls notable el rebé quan durant el govern de l’abat Gener (1265-1293) el monestir es convertí en tomba del comtes-reis, cosa que comportà la dignificació del monestir a fi d’acollir les restes reials. El successor a la corona, Pere el Gran (1276-1285), va dispensar el seu reial patrocini a l’abadia i hi va voler ser enterrat, com també ho serien després el seu fill Jaume el Just (1291-1337) i la seva esposa, Blanca d’Anjou.
Un dels abats més importants fou fra Bonanat de Vilaseca, en temps del qual, i sota el patronatge reial de Jaume el Just, es fundà la filial de Santa Maria de Valldigna, l’any 1298, i deu anys més tard el monestir d’Altofonte a Sicília. No cal dir que, en temps d’aquests dos monarques, el monestir assolí una importància primordial dins el món monacal cistercenc català. Ambdós reis foren sebollits a Santes Creus.
A instàncies d’aquest últim monarca es van convertir les habitacions abacials en palau reial, i a la seva voluntat es deu la demolició del claustre romànic per ser substituït pel gòtic actual, així com la construcció del cimbori sobre el creuer de l’església. A Pere el Cerimoniós (1336-1387) cal atribuir l’emmurallament del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció pel monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de de ser palau i panteó reial; per això, les dependències palatines van tornar a destinar-se a habitacions abacials.
El monestir fou fortificat per a la defensa entre els anys 1376 i 1378 per raó de la guerra amb Castella. A arrel d’aquestes fortificacions, les relacions del monarca amb l’abat Ferrera foren tibants. El monestir també exercí una influència notable durant el segle XIV, XV i XVI a causa de la fundació de l’Orde militar de Montesa per part del papa Joan XIII, donat que hi quedà vinculat fins l’any 1666 amb l’aportació d’un monjo que exercia com a prior dins aquest orde militar.
El papa Benet XIII, visità el monestir l’any 1410. Quan s’extingí el monestir cistercenc femení de Bonrepòs (Priorat), els seus béns foren incorporats a Santes Creus, a l’igual que les despulles de la reina Margarida de Prades, segona esposa de Martí l’Humà, que recentment han estat instal•lades en una urna de pedra en el mur de la nau de l’evangeli. Un retaule gòtic, obra de Lluís Borrassà, fou inaugurat l’any 1411 en temps de l’abat Bernat Dalmau.
Al fons façana de l’església. En primer pla, font del barroc tardà, segle XVIII, de Sant Bernat Calbó -abat de Santes Creus i bisbe de Vic-, emplaçada al mig de la plaça que porta el seu nom
A finals del segle XV el monestir experimentà un canvi en l’explotació de les seves propietats. La gairebé desaparició del monjo convers, degut als canvis econòmics produïts en la baixa edat mitjana, els monjos de Santes Creus es van veure obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim de contractes emfitèutics, explotació que prevaldria fins l’exclaustració definitiva de la comunitat l’any 1835.
Durant els segles XVI i XVII el monestir albergà una intensa activitat cultural, és en aquests moments que la seva biblioteca conté nombrosos incunables i manuscrits.
En temps de l’abat Jaume Carnisser, el monestir, juntament amb Poblet, s’oposa al projecte de constitució de la Congregació Cistercenca de la corona catalano-aragonesa i fou el més acèrrim defensor del vell sistema dels abats perpetus. A la mort de fra Carnisser el monestir es doblegà al nou sistema i a partir de 1619, electe fra Josep Barberà, com abat quadriennal de Santes Creus, el monestir encetà una nova etapa de plena integració a la congregació que durarà fins l’extinció del monestir. L’abat Barberà ocupà el càrrec de Vicari General de la congregació i fou amic personal de Francesc Vicent Garcia i Torres, més conegut com el Rector de Vallfogona.
Un nou palau de l’abat fou aixecat el 1640 sobre l’antic hospital dels Pobres, el 1733 fou construïda la infermeria i ampliat el refetor, que perdé els trets gòtics. A la segona meitat del segle XVIII s’acabà la urbanització de les places i la construcció del portal de l’Assumpta.
En temps de l’abat Bartomeu Rovira els monjos abandonaren les dependències del claustre anterior i passaren a ocupar la zona del claustre posterior, iniciant-se un procés de restauració i adequació d’aquella part del monestir, que els monjos no abandonaren fins la seva total desaparició.
Amb l’idea de potenciar el turisme a aquestes tres comarques, a l’any 1989 es va crear la denominació RUTA DEL CISTER, i es van crear totes les infrastructures necessàries per potenciar aquesta activitat : logotips, indicadors, carreteres, senders. Es van dissenyar rutes i es van incloure els elements propis de la zona: la seva riquesa gastronomia, els valors de la seva artesania i arquitectura, paisatge i naturalesa.
